Com el franquisme va reprimir els vegetarians: “El nacionalcatolicisme considerava demoníaques les seves idees”

La crueltat de les pràctiques dutes a terme sobre els animals ha suposat, en el segle XXI, l'eclosió de l'activisme antiespecista a Espanya, encara que les veus contra el maltractament i l'explotació animal van començar a alçar-se molt abans. De fet, a la fi del XIX, el clam de part de la premsa de l'època i d'alguns sectors il·lustrats va establir les bases del moviment proteccionista en alguns punts del país amb la creació d'associacions dirigides a vetllar pel benestar animal, però va ser el libertarisme el que, des dels marges, va aspirar al desenvolupament d'una forma de vida que permetés connectar de nou amb la naturalesa com a forma d'emancipació i adoptar una alimentació respectuosa amb els animals, unes pràctiques que el franquisme no va trigar a reprimir: “No encaixaven en el dogma del nacionacatolicismo”, assenyala Josep Lluís Barona, doctor en Medicina i catedràtic d'Història de la ciència a la Universitat de València.

A Espanya, tals reivindicacions van arribar de la mà del naturisme, influenciat pels corrents filosòfics i socials d'Europa i Amèrica del Nord. No en va, a Anglaterra s'havia fundat en 1847 la Vegetarian Society i als Estats Units, la American Vegetarian Society en 1850. Situat entre la medicina alternativa, el romanticisme, el regeneracionisme, l'higienisme, l'anarquisme, les savieses orientals (garbellades per un esoterisme de tall teosòfic) i els moviments antiviviseccionistas, l'ideal del naturisme passava per aconseguir una vida en harmonia amb la naturalesa, l'autogestió alimentària i un retorn a una existència més senzilla que la de l'urbanita de la industrialitzada Europa dels segles XIX i XX.

“Era una sèrie de pràctiques que en el fons suposaven una resposta al capitalisme i a les conseqüències de la industrialització i que partien de la idea del retorn a la naturalesa i de la vinculació de l'anarquisme amb alguns geògrafs, com els germans Reclus”, explica, en declaracions a elDiario.es, el doctor en Història Jordi Maíz, professor associat de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Experiències com el nudisme, la medicina natural, el vegetarianisme, l'autogestió alimentària, l'amor i la sexualitat lliures i el control de la natalitat com a forma de llibertat per a les dones van començar així a prendre forma i a materialitzar-se a Espanya a través del moviment obrer i dels cercles intel·lectuals pròxims a l'anarquisme.

Experiències com el nudisme, la medicina natural, el vegetarianisme, l'autogestió alimentària, l'amor i la sexualitat lliures i el control de la natalitat com a forma de llibertat per a les dones van començar a prendre forma i a materialitzar-se a Espanya a través del moviment obrer i dels cercles intel·lectuals pròxims a l'anarquisme

El paper de les comunes i les publicacions naturistes

Com assenyala l'investigador, també van aparèixer les comunes i les colònies autosuficients, principalment a Catalunya, Comunitat Valenciana i Andalusia, i inspirades en els ideals anarquistes de figures com Ferrer i Guardia, el metge anarquista Isaac Puente o els col·lectius de la CNT, “en les quals es podia expressar la màxima llibertat de la humanitat en relació amb la naturalesa, amb l'alliberament del cos i el nudisme, molt comuns en els grups anarquistes”.

Unes reivindicacions que també van coincidir amb la difusió de mitjans i revistes específiques que proporcionaven recomanacions sobre nutrició i receptaris de cuina, parlaven del naturisme i l'autosuficiència i oferien fins i tot consultoris sexuals. Entre elles, van sortir a la llum la revista Pentalfa (1932); Generación consciente (Alcoi, 1923-1928), que, entre altres aspectes, rebutjava les pràctiques medicinals convencionals; Estudios: revista ecléctica (València, 1928-1936), entre les pàgines de la qual també incloïa pedagogia llibertària, naturista, sexual i vegetariana, i la Revista mensual gráfica de los espíritus libres (Barcelona, 1929-1937).

El cop franquista de 1936 i la dictadura, no obstant això, van fer malbé aquestes manifestacions en instaurar una ideologia nacionalcatòlica que no sols propugnava el tradicional antropocentrisme judeocristià, sinó que perseguiria activament qualsevol expressió vegetariana més enllà de qüestions estrictament mèdiques o terapèutiques, aniquilant amb això el llegat del naturisme. Si bé la repressió es va centrar, principalment, en opositors polítics, sindicalistes, maçons i minories religioses, també va aconseguir a persones les pràctiques i els estils de vida de les quals eren considerats subversius. Entre ells, els vegetarians.

El cop franquista de 1936 i la dictadura van fer malbé les pràctiques naturistes en instaurar una ideologia nacionalcatòlica que no sols propugnava el tradicional antropocentrisme judeocristià, sinó que perseguiria activament qualsevol expressió vegetariana més enllà de qüestions estrictament mèdiques o terapèutiques

El vegetarianisme, un acte de desobediència ideològica

La propaganda franquista vinculava el vegetarianisme amb l'anarquisme, l'espiritisme i altres corrents considerades perilloses. Menjar carn, en canvi, es promovia com un deure patriòtic. A l'Espanya franquista, l'alimentació no era només una qüestió de nutrició, sinó un símbol d'identitat nacional i rebutjar la carn sense una justificació mèdica era interpretat com una desviació de la norma, i en alguns casos, com un acte de desobediència ideològica.

Així ho subratlla, per part seva, Josep Lluís Barona, qui assevera que el franquisme “anava contra tot el que fes olor de llibertat i a República”. En declaracions a aquest mitjà, assenyala que l'anarquisme havia arrelat de forma “molt potent” en la Comunitat Valenciana, a Andalusia i a Catalunya, així com en algunes zones agrícoles d'Extremadura, i les seves idees, propugnades des d'una perspectiva internacionalista, no encaixaven dins dels dogmes del nacionalcatolicisme.

“L'intent dels anarquistes de crear una cultura supranacional internacional era radicalment antagònica al nacionalisme catòlic del feixisme”, recalca l'investigador, autor, entre altres nombrosos treballs, del llibre Manual de historia de la medicina (Tirant Humanitats). Barona emfatitza que la persecució duta a terme pel franquisme a través de les lleis militars “no va ser explícita contra els anarquistes o els naturalistes, sinó contra qualsevol vestigi de liberalisme, fossin maçons o comunistes”.

L'historiador recalca que el moviment llibertari estava “molt centrat en els valors més que en la revolució social, és a dir, en els canvis de mentalitat que es podien realitzar relacionats amb la llibertat, i en aquest sentit són valors que xoquen frontalment amb el franquisme i fins i tot en la transició democràtica”, èpoques en les quals, assenyala, “clarament se'ls esbiaixa en la seva imatge en representar-los com a gent violenta quan realment eren pacifistes, naturalistes, vegetarians i persones que defensaven l'amor lliure”.

L'intent dels anarquistes de crear una cultura supranacional internacional era radicalment antagònica al nacionalisme catòlic del feixisme

Josep Lluís Barona — Doctor en Medicina i catedràtic d'Història de la ciència a la Universitat de València

Pràctiques “absolutament perilloses”

En aquesta mateixa línia, Maíz explica el naturisme i el vegetarianisme van sofrir una forta repressió, però “no per ser un corrent majoritari ni àmpliament visible”, sinó “perquè eren pràctiques pròpies del moviment anarquista i anaven contra el model tradicional que pretenia recuperar les pràctiques cristianes i contra el tipus de societat al qual aspiraven els militars que havien donat el cop”. L'historiador assevera que aquestes idees eren considerades “absolutament perilloses i vergonyoses, gairebé demoníaques”, per la qual cosa les publicacions i estudis que promovien hàbits de vida allunyats del model tradicional catòlic impost pel règim i que anys abans havien estat distribuïdes sense inconvenients, fins i tot sota la dictadura de Primo de Rivera, van acabar sent censurades, prohibides o forçades a la clandestinitat.

Les comunes no van córrer millor sort. Els qui les integraven van ser perseguits, empresonats, represaliats i executats, com va succeir en el cas dels membres de la Societat Naturista Vegetariana de Barcelona. No obstant això, l'exemple més significatiu d'aquesta repressió va ser el d'Isaac Puente, metge rural i defensor del naturisme llibertari, qui va ser assassinat per les tropes franquistes en la matinada del 31 d'agost a l'1 de setembre de 1936. La seva obra El comunismo libertario, que havia servit com a base teòrica per a moltes de les comunes autogestionades, va ser perseguida i retirada de la circulació.

Profundament influenciat per les idees naturistes, higienistes i vegetarianes, Puente defensava una visió integral de l'ésser humà en la qual la salut, la llibertat individual, l'educació laica, l'autogestió i l'harmonia amb la naturalesa estaven interrelacionades. Després de detenir-ho, els revoltats ho van sotmetre a un consell de guerra sumaríssim sense garanties jurídiques i, després de ser executat, la seva figura va ser silenciada durant tota la dictadura.

Els qui integraven les comunes van ser perseguits, empresonats, represaliats i executats, com va succeir en el cas dels membres de la Societat Naturista Vegetariana de Barcelona. No obstant això, l'exemple més significatiu d'aquesta repressió va ser el d'Isaac Puente, metge rural i defensor del naturisme llibertari, qui va ser assassinat per les tropes franquistes en la matinada del 31 d'agost a l'1 de setembre de 1936

“Totes aquestes pràctiques estaven vinculades a l'anarquisme, i el franquisme les considerava contràries a l'ordre polític i social del gloriós moviment. El nudisme, l'educació sexual, l'alliberament del cos i l'autonomia personal xocaven de front amb la moral pròpia del catolicisme”, recalca Maíz, qui, amb tot, precisa que entre alguns sectors del catolicisme van arribar a adoptar sobre la visió més dietètica i higiènica del moviment naturista circumscrivint-lo a l'àmbit familiar. “No sols va haver-hi una repressió, sinó que també van utilitzar algunes de les aportacions naturistes per a controlar-les”, com les contribucions que en aquest sentit va realitzar el doctor Adrián Vander a principis del segle XX o el professor naturista Vicente Ferrándiz, afusellat pels feixistes el 23 d'agost de 1939 a Alcoi.

La narrativa del franquisme per a justificar la fam

Un altre factor que va contribuir a la desaparició del vegetarianisme durant el franquisme va ser l'escassetat alimentària provocada per la postguerra. “En ser anys de fam, escassetat i carestia, la gent va desenvolupar estratègies de supervivència i va acabar adoptant una dieta de subsistència totalment alterada en la qual hi havia molt pocs ingredients”, assenyala a elDiario.es la investigadora i doctora per la Universitat de Granada Gloria Ruiz Román, les recerques de la qual se centren en les pràctiques de resistència quotidiana, les polítiques socials del règim, el control social i moral i els processos d'aprenentatge democràtic durant el tardofranquismo i la transició, així com en la resposta de la població davant la misèria en els primers anys de la dictadura.

Ruiz Román apunta a com la memòria de l'escassetat dels anys quaranta va ser utilitzada pel franquisme per a construir el relat del “desenvolupisme” en les dècades següents. “Ja des de la conclusió de la guerra, el règim va començar a edificar una narrativa oficial amb la finalitat de justificar l'escassetat i la fam, així com la ineficàcia de les seves polítiques per a pal·liar-les”, assenyala la investigadora en un dels seus treballs, De la miseria al bienestar: la memoria del hambre en la construcción y recepción del discurso del «progreso» durante el franquismo (1950-1975), elaborat al costat de l'antropòleg Claudio Hernández Burgos. Amb el pas dels anys i la gradual millora de les condicions de vida, aquelles experiències de fam i escassetat van jugar un rol essencial tant en l'articulació del discurs del “progrés” com en la conformació de les actituds de la població.

Més enllà del seu model polític autoritari, el franquisme va imposar un rígid ideal de vida que penetrava fins i tot en l'alimentació de la població, com va succeir en el cas del vegetarianisme entès no de forma aïllada, sinó com a part d'un sistema de control que abastava des de la política i la religió fins als cossos i els costums. Mentre l'activisme antiespecista gana força a l'actualitat i les alternatives al consum de carn ocupen un lloc cada vegada més visible en la societat, les històries de resistència desenvolupades amb l'objectiu de viure en harmonia amb la naturalesa, resisteixen entre les esquerdes de la memòria.